HISTORIADOR I CRONISTA DE GANDESA
"Amb el que destruïm diàriament els habitants del primer món podrien viure sense privacions els del món subdesenvolupat"
En el meu llibre “Història de Gandesa, cruïlla de camins”, ressenyo una notícia històrica de la “Col·lectivització” de l’any 1937 cedida per un testimoni que ho viure en primera persona. Els membres de la CNT-FAI van emmagatzemar dins el temple parroquial tots els béns requisats als botiguers, pagesos, pastors i petits propietaris. Havien incautat els porcs i l’aviram que les famílies tenien per les cases; als botiguers, els estocs d’aliments, de roba, de sabates, de ferraments, el vi dels viticultors i l’oli i la farina dels moliners. Els pagesos, d’aquell temps, eren previsors i vivien del que produïen; havien de disposar d’estalvis per atendre un imprevist familiar o, per manca de pluges o per alguna malvestat, la propera collita fos dolenta, criaven animals per alimentar-se de proteïna animal o reservar gra i oli per passar l’any. Els dirigents de la CNT-FAI, fent-ne un ús desproporcionat i irresponsable del requisat, amb poques setmanes es quedaren sense abastaments. Dic irresponsabilitat perquè el que es menjaren cinquanta persones amb setmanes estava previst que havia de durar tot l’any per centenars de famílies. És un exemple que ens dóna a conèixer la inconsciència de la humanitat davant del malbaratament. Allò que va succeí a casa nostra l’any 1937, avui, i de fa massa temps, succeeix a nivell mundial quan els països desenvolupats destrueixen la Terra per un consum desbordat de matèries primes i per l’ús desproporcionat dels carburants que acceleren el canvi climàtic. La despesa de combustibles fòssils, d’aliments, d’aigua, sobrepassen els límits naturals, mentre l’aire s’embruta amb matèries pernicioses. A les grans concentracions urbanes d’arreu del món es sobrecarreguen les emissions de diòxid de carboni i s’incrementen les malalties per la contaminació. Si ni s’hi posa remei, dins de pocs anys, necessitarem el doble del que es genera el propi planeta per viure-hi. Ara ja consumim els recursos que es reprodueixen per raó natural i ens abastem de la matèria prima necessària per regenerar-lo. En definitiva estem destruint la Mare Naturalesa servint-nos d’allò que li cal per auto reproduir-se. Com al 1937, els humans consumim les mares sense pensar en el futur. Davant d’aquest fenomen hem de prendre mesures. Aviat l’aire serà irrespirable, els rius no disposaran de suficients cabdals, la fusta dels boscos que regenera l’ambient s’exhaurirà i els aliments escassejaran. I el contrasentit és que avui estem esmerçant bona part del menjar que comprem, l’aigua la malbaratem a dojo i els boscos es cremen o s’aniquilen, a la vegada que es fonen els gels perpetus dels pols i cada cop tenim més malvestats territorials com a conseqüència dels grans aiguats i sequeres, i el canvi climàtic. Així es produeix la desertització de zones ja castigades i s’obliga als seus habitants a la forçosa emigració. I a la vegada les desigualtats socials cada cop son més evidents. Els rics ho són més i la pobresa augmenta. Conseqüentment es produeixen els desnonaments d’habitatge a famílies vulnerables per manca de treball que han d’acudir a Càritas per poder menjar i milers d’emigrants moren fugint de les privacions del lloc on han viscut tota la vida. Hi ha presidents de bancs que poden cobrar un milió d’euros mensuals quan milions de persones no arriben a disposar dels mínims necessaris per sobreviure. L’egoisme dels que vivim sobrats de tot, paradoxalment reclamem el tancament de fronteres i no acollim els necessitats. A la vegada s’incrementen les deportacions de gent que entren il·legalment als països rics. Cal consciència per entendre el problema i posar-hi remeis immediats. Amb el que destruïm diàriament els habitants del primer món podrien viure sense privacions els del món subdesenvolupat. Cal cercar solucions a tots nivells; a l’individual quan llencem aliments que no es poden vendre per sobreproducció agrícola o se’ns fan malbé a la nevera, a reduir els consums d’aigua dins les nostres cases o als conreus, a no contaminar l’aire usant vehicles propis i no comunitaris, entre moltes altres. I a nivell de mandataris haurien de legislar per equilibrar la societat i possibilitar una forma de vida sostenible ara i pel futur. Encara hi som a temps, si treballem tots a una, per no destruir el benestar dels habitants del planeta Terra.
