HISTORIADOR I CRONISTA DE GANDESA
"Sánchez és un mal menor que d’aquí uns anys li donaran el sou d’una porta giratòria i tots quedaran contents"
LA HISTÒRIA es repeteix. De fa segles, els poders fàctics sempre guanyen. En uns moments fou la noblesa, en altres la monarquia, l’exèrcit o els terratinents, i molts cops els eclesiàstics. I la gran majoria de casos, plegats o individualment, sempre sortien victoriosos. La força visible, o a cops amagada, sempre guanya. Per això no resulta gens estrany que Pedro Sánchez no fos investit, malgrat que ho tenia tot a les seves mans per aconseguir-ho. I és que per sobre de presidents de govern i de “les senyories” de les Corts, en aquest país sempre hi ha qui posa la cullerada per tal que les coses es facin tal com ell vol. La història així ens ho demostra i quan les circumstàncies fan rodar la política pels camins que els poders fàctics no accepten, les coses acaben malparades. Hi ha una minoria, molt selectiva, que imposa el seu criteri i una majoria que ha d’obeir irremissiblement; el poble sempre ha de quedar subjecte al seu desig. No hi ha remei, malgrat la democràcia! Espanya continua sent un país allunyat de la raó, de l’equidistància i del sentit d’entendre’s de la forma lògica que hauria d’imposar-se, o sigui, “parlant la gent s’entén”. La història ens explica durant segles que la força, la repressió i la imposició sempre està per sobre de l’equitat. Tant se val el que passi! L’important és guanyar els uns als altres i si convé emprar qualsevol mètode per vèncer i, si cal, gens curosos per aconseguir-ho. Quan existien dictadures tots s’acabava aviat. Els tambors i les trompetes de l’exèrcit sortien al carrer i el soroll s’acabava. Quan va arribar la desitjada democràcia, les pistoles ressonaren a les Corts. Vam tenir la sort que aquells que volien tornar al pròxim passat, que ja havien tret els tancs pels carrers i havien ocupat la seu de la democràcia, per instants i per circumstàncies encara avui no esclarides, no van aconseguir els seus objectius. Es va restablir la democràcia. ELS COPS de força, en política, poden ser incruents com s’havien practicat durant segles, o com ara que formem part d’Europa i som democràcia, havent canviat les pràctiques obscures. Per això no s’ha aconseguit la investidura del president Pedro Sánchez. Ja s’ho van dir, “ses senyories” als discursos dels diferents líders: “recordin que mai l’esquerra vertadera ha arribat al govern”, es va sentir més d’un cop. Mai! Perquè el PSOE va guanyar les eleccions i malgrat tenir pocs escons doblaven el segon, algú no podia permetre que Podemos pogués formar govern amb ells. Els que tenen tant poder, guanyen molts diners i paguen pocs impostos proporcionals als beneficis, volen seguir mantenint els privilegis emanats d’una forma de viure sorgida l’any 1978 amb la Constitució. En aquell moment no ho tenien clar però ara ja han consolidat el seu poder, de cap manera permetran perdre’l. Poders fàctics que els fa por que Podemos, dins el govern, els pugui canviar el progrés personal o corporatiu que disposen. Recordin que alguns disposen de jubilacions de milions d’euros anuals, viure en palaus i ser servits com a majestats quan altres no poden pagar el lloguer del pis i se’ls desnona amb una facilitat espatarrant. ELS PODERS amagats volien que Rivera i Casado facilitessin la investidura de Sánchez. No podien permetre que Iglesias entrés al govern i pogués canviar coses que no els beneficiarien. Vet aquí per què l’extrema dreta d’Abascal estaven tan contents; son els seus servidors incondicionals que eviten l’enderrocament de qualsevol política canviable, encara que per raons diferents. Però per aquest camí, Rivera i el seu partit han perdut la confiança d’aquells que els van promocionar, finançar i enlairar. Ara el Cs ha caigut en desgràcia; ni els agrada expressions “de banda”i menys que no facin el que ells manin. El van potenciar i ara desitgen enterrar-lo. Tampoc els acaba d’agradar el PSOE, però davant la dreta dividida i Catalunya com a fons, Sánchez és un mal menor que d’aquí uns anys li donaran el sou d’una porta giratòria i tots quedaran contents, com ara tenen a Felipe González. Per això. “la força abans que el diàleg”.
