HISTORIADOR I CRONISTA DE GANDESA
"Quan la llei es torna immoral s’ha de desobeir; s’ha de criticar i s’ha de canviar, seguint els passos de Jesús"
Han tardat més del compte però a la fi ha arribat allò que clama dins els cors de la l’Església Catalana. La gent volem pau, desitgem tranquil·litat i estimem que cal treballar per aconseguir-la. Existint un evident conflicte, desobeir el mite de la violència redemptora, és equivalent a no acceptar la base de l’error del qual es parteix. Quan s’evidencien lligams opressors, i es mantenen com a base essencial de convivència, només hom els pot combatre no acceptant-los i lluitant; això sí, sempre pacíficament. I respondre amb el terror com a única arma per part del poderós per contrarestar el subjugat que pretén millorar la societat on conviu, resulta immoral i cal rebel·lar-s’hi. Vet aquí que el mandatari, en aquest cas, el president Rajoy, esmenta la Constitució i l’Estatut. Dos pilars bàsics per la convivència, que en temps, per sortir de l’ostracisme i vèncer les injustícies d’una dictadura, homes bons, els van concebre i reglamentar per iniciar el nou camí de retrobament de diferents maneres i formes de pensar. Es dictaminaren pels que pretenien restablir els camins perduts durant gairebé cinc dècades de subjecció al guanyador. Va ser possible i hauria de continuar sent la base de la convivència, el diàleg, la pau i la voluntat de tirar tots plegats endavant. I millorar-la, davant les noves formes i els compromisos que emergeixen a diari en el món canviant i globalitzat que ens envolta i ens empeny. No acceptar els canvis i, paradoxalment, manipular les lleis establertes en benefici propi, servint-se de la justícia per combatre els drets essencials de l’home, resulta injust. Quan la llei es torna immoral s’ha de desobeir; s’ha de criticar i s’ha de canviar, seguint els passos de Jesús. Sonava des de feia temps la necessitat de dir el que el que pensaven la gent que integren l’Església Catalana. Els monjos de Montserrat ja s’havien manifestat en diferents homilies dominicals; pau, diàleg i acceptar l’existència d’un problema. Ara ja s’hi sumen els bisbes catalans i demanen, “una reflexió serena sobre la presó preventiva” i recalquen que cal “propiciar el clima de diàleg que tant es necessita”. Cal que hom tingui en compte, “les circumstàncies personals dels afectats” que han defensat la “legitimitat moral” dels partits catalans, “basats en el respecte de la dignitat inalienable de les persones i els pobles i siguin defensades pacíficament i democràticament”. Els prelats manifesten que hom no pot “ignorar ni menystenir” que a Catalunya existeix “un problema polític que obliga a cercar solucions acceptables per tothom” i criden a “fer un esforç per refer la confiança mútua dins una societat com la nostra, en què hi ha una pluralitat cultural, política i també religiosa”. I acaben demanant als que integren l’església, “siguin instruments de pau i reconciliació enmig de la societat catalana” i que no deixin de pregar “per la pau i la justícia a Catalunya”. El president del Parlament ha sol·licitat una entrevista al president del govern. La no resposta ha estat la contesta. Rajoy resulta ser el Rajoy de sempre. No respondre, no admetre el problema com a tal i usar els jutges i els fiscals, i aplicar la força i la repressió, és la seva única contesta. Quan hom nega el diàleg des de fa cinc anys i sistemàticament, els diputats catalans -equivocadament?- han emprés el camí de desobeir. Què és primer; l’ou o la gallina? Com a opinant no arribo tant lluny. La desobediència és difícil i als ulls de molts cristians resulta impracticable. Però la primera pedra ja s’ha col·locat; els bisbes catalans demanen diàleg. A veure què passa!
