HISTORIADOR I CRONISTA DE GANDESA
"Tota la premsa espanyola i sobretot la televisió madrilenya saben com arreglar Catalunya però només des de la seva visió personal i partidista"
Els presidents de les autonomies en els seus discursos de Cap d’Any s’han referit a Catalunya. Tota la premsa espanyola i sobretot la televisió madrilenya saben com arreglar Catalunya però només des de la seva visió personal i partidista. Dic això perquè no és el mateix entendre el problema des de Catalunya que referir-se a nosaltres però vist des del seu punt de vista espanyol. Alguna cosa existirà interessada pels president autonòmics quan “la insolidaritat catalana” es respira arreu d’Espanya. Tots tenen solucions. Tots saben com arreglar-ho. I tots parlen de la unitat nacional. I qui més es manifesta en aquest sentit és aquell que sap que si Catalunya marxa d’Espanya perillaran les pensions, el seu finançament, la seva sanitat i les seves escoles. Les raons econòmiques marquen el pas d’aquest discursos. Tots son conscients que Catalunya produeix més, s’espavila més i paga segons la creació de riquesa que genera. I tots necessiten o entenen que si Catalunya s’independitzava, ells perdien part de la quota que perceben. I mentre tots aplaudeixen quan des de l’Estat, s’impulsa el canvi de seus d’empreses catalanes a altres indrets d’Espanya, quan De Guindos diu que els costos del procés són de 1.000 milions i que la nostra economia s’endarrereix respecte a la mitjana espanyola, el turisme baixa i la creació de llocs de treball s’estanca. Rajoy manifesta que s’ha de fer política i unir ponts i Montoro, amb l’excusa de no aprovar els pressupostos de l’Estat, redueix l’aportació a les autonomies, castigant principalment la catalana, amb 780 milions menys que l’any anterior. De Guindos manipula els números. Ell sap que no són realment 1.000 milions quan aplica els quatre trimestres i no només el quart. Enganyen quan parlen de creixements de llocs de treball i de turisme quan aquí estem per sobre de la mitja espanyola. Rajoy diu que és l’hora de fer política quan després de les eleccions convocades per ell, de forma impensable per Espanya, les han tornat a guanyar els independentistes. Mai han acceptat dialogar amb Mas o Puigdemont i, en canvi, sempre s’han servit de jutges i fiscals i han judicialitzat la política catalana. I Montoro per escarmentar, rebaixa les aportacions quan la revisió del finançament autonòmic s’havia de produir dos anys abans i ara s’han prorrogat pressupostos. Tot plegat, cinisme i més cinisme és el que impera a Espanya respecte a Catalunya. També els dirigents polítics catalans s’han equivocat en algunes accions on mai s’hauria hagut d’arribar, si s’hagués enraonat. Quan es troben amb un Estat que mai no accepta dialogar des de la derogació de l’Estatut del 2005, i sempre respon judicialment, resulta evident que equivocar-se és fàcil. Els pessimistes afirmen que pel 2018 tot continuarà igual. I la prova la donen De Guindos, Rajoy i Montoro. Cadascú per la seva banda confonent i manipulant l’opinió de Catalunya i d’Espanya, jugant al seu favor, convocant unes eleccions amb tots els números per guanyar-les. Mentre s’aplica el 155, els comunicats al nou govern nomenat per Rajoy s’han d’escriure en castellà, s’anul·len les aportacions que des de Madrid es creuen convenients, sobretot les culturals, s’empresonen els dirigents, la premsa tota juga per ells, les aportacions dineràries aflueixen a dojo d’empreses “amigues” ajudant a la campanya pels seus, i la majoria absoluta els reafirma que ”Catalunya s’ha tornat a equivocar votant independentisme”. No admetre els errors propis i pretendre humiliar els contraris no és el bon camí per l’optimisme.
