CRONISTA I HISTORIADOR DE GANDESA
"Catalunya ha estat notícia internacional durant els darrers anys quan el conflicte amb Espanya ha pujat de to"
De fa mesos, Catalunya, és el centre de totes les notícies d’Espanya i, per haver arribat on som, ben habitual a la premsa mundial. I continua. El nacionalisme espanyol ho ha fet possible. Des del 2006, en cap moment, a Madrid, s’ha acceptat parlar sobre Catalunya. Veient dos milions de persones manifestant-se pels carrers i aconseguint formar vàries línees contínues de la frontera francesa fins a Vinaròs, no importava. Sí; els helicòpters de mitjans informatius de Madrid, els 2 milions de manifestants concentrats, els dividien per 4, canviant la realitat i, fins i tot, ridiculitzaven aquella gentada d’una forma o altra. Els presidents Mas abans i Puigdemont després, segons deien, pagaven els autocars, des de la Generalitat, per omplir aquelles manifestacions de tanta gentada. Tot el que succeïa a Catalunya, tot estava preparat, per Mas i després per Puigdemont. La gent, que comprava samarretes, pagava l’autocar i li costava diners els menjars i els beures, que havia de sofrir hores drets i altres incomoditats a les manifestacions, que portaven la Senyera com a distintiu, que hi acudien en família i castellers pujaven torres humanes, grallers feien sonar les gralles i geganters portaven els gegants a les manifestacions... tot.. tot... estava organitzat per Mas i per Puigdemont. Fins i tot els milions aportats a la Caixa de Resistència per pagar les fiances dels empresonats. Curiós, no? Com podien tenir tant poder de convocatòria quan el món de la política ha caigut a un descrèdit gairebé total? Catalunya continua sent notícia per tantes relliscades d’alguns ministres de l’Estat Espanyol, sempre parlant sobre temes relacionats al conflicte català. I esmento uns exemples; Dastis quan negà la repressió policial del 1-O i el periodista anglès li feu canviar el color de la cara demostrant-li el contrari. També afirmant quan arribarà el president Puigdemont a Espanya disposarà de la presó més moderna d’Europa i comoditats que molts desitjarien gaudir. O quan difamà dient que a les escoles catalanes no s’ensenyava el castellà i s’adoctrinaven en alumnes a les escoles. La Cospedal quan rep una trucada de dos periodistes letons sobre l’espionatge rus i les implicacions d’espionatge del president Puigdemont. Tant important era la revelació que immediatament va contestar que ho comunicaria al president Rajoy i faria el possible que es pogués reunir amb el primer ministre de Letònia. Altra vegada la ministra Cospedal quan el 12 d’octubre féu un discurs del possible desplegament de les forces armades en cas de declarar-se la independència, i atemptar contra la integritat nacional. I s’arma un enrenou quan la Marta Rovira ho recorda dient que el govern va actuar amb molta precaució per voler evitar un “bany de sang”. O quan l’imam de Ripoll, cervell dels atacs terroristes d’aquest estiu a Barcelona i a Cambrils era un confident pagat pel CNI i Méndez de Vigo es fa l’orni. Contrasta l’opinió pública mundial que els eleven els Mossos d’Esquadra a nivell d’herois, mentre el govern i la premsa de Madrid menystenen la seva eficàcia. O quan el ministre Zoido manifesta que a Espanya hi ha divisió de poders, i planta cara a Brussel·les, referint-se al fiscal general, exmilitant del PP, refusat pel Congrés de Diputats. Davant la seva mort respecto el dolor aliè i no comparteixo les seves actuacions. Catalunya ha estat notícia internacional durant els darrers anys quan el conflicte amb Espanya ha pujat de to. Si el senhyor Rajoy hagués acceptat l'existència del problema i s’hagués dialogat, l’ambient s’hauria asserenat i evitat pèrdues per ambdues parts. Durant cinc anys hi havia temps més que suficient!
