ESCRIPTORA
"Estem contents. Mai mos pensàvem que hauríem viscut una jornada com aquella"
Tornem-ho a agafar allí on ho vam deixar. Abans de l’aixecament de la suspensió de la REPÚBLICA CATALANA, abans dels empresonaments dels Jordis i de mig govern català, inclòs el nostre Vicepresident Oriol Junqueras, abans del que el nostre molt honorable President de Catalunya, Carles Puigdemont, fos obligat, amb altres consellers, a buscar refugi a Brussel·les, abans de que als neofeixistes se’ls hi caiguessen definitivament les caretes i tots juntets i fent-se selfis amb autocomplaença (PP, PSOE-PSC i Ciutadans), perpetressen una invasió en tota regla des d’Espanya (lo país veí) cap al nostre gran país, abans de tripartits reeditats del PSC amb Unió i Societat Civil Catalana...etc, etc. Recapitulem, és important escriure negre sobre blanc, què ha passat per a poder saber cap a on va la República Catalana. Un grup d’ebrencs, aquell 27 d’octubre de 2017, vam sortir en autobús des de l’esplanada del costat de l’auditori Felip Pedrell en direcció al Parc de la Ciutadella de Barcelona, on roman lo Parlament de Catalunya. Jo encara portava lo meu uniforme del dia del referèndum, on Catalunya va guanyar la llibertat, defensant lo vot amb la vida. Havia fet la promesa que no em trauria el vestit fins que no s’aixequés la suspensió de la Proclamació de la República Catalana. El temps acompanyava salvant-me del fred a l’anar a finals d’octubre en màniga curta. Anàvem dispostos a tot. Encara conservàvem a la retina los cops i les humiliacions del dia 1 d’octubre. Sabíem que Espanya, ofesa, era capaç de tot, i el “piolins” encara romanien a Catalunya amb la ordre de casa seua del “a por ellos”, com havien comprovat en la seua pròpia carn la bona gent de Roquetes, La Ràpita i Mora. Però estàvem disposats a tot. N’hi havia que fins i tot s’havien endut el sac de dormir, per si havíem de passar nit defensant lo nostre Parlament. Com tots los divendres, veníem del dijous. Però aquell dijous no havia estat un dijous qualsevol. Dijous de muntanya russa, on se mos feia difícil entendre els girs que el President Puigdemont havia fet al llarg del dia, primer que es proclamaria, després que no i que es convocaven eleccions, aplaçar-ho unes hores, per finalment tornar a dir que sí. Pel mig declaracions velades del Conseller Santi Vila que mos feien bullir la sang. Les pressions que van rebre aquell dia los nostres dirigents, algun dia donaran per a escriure un llibre. Ara ja sabem, que a part dels quintacolumnistes que havien esperat sempre el moment per a saltar-li a la jugular al President, traint al poble de Catalunya i al propi programa electoral pel qual s’havien presentat, també el nostres dirigents tenien informacions que l’exèrcit espanyol, assedegat de venjança, amenaçava amb morts al carrer. No ho sabíem tot això, però intuíem que les pressions vers els nostres representants polítics havien estat brutals, però alguna cosa mos deia que havíem de confiar, que velaven per natros, i que estimaven Catalunya. Les cares que havíem contemplat a través de la petita pantalla, mos ensenyaven lo transcendental del moment i les pressions a les quals eren sotmesos. Estem amb vatros! Era el crit que mos sortia de dins aquell divendres, 27 d’octubre, mentre el grup d’ebrencs mos dirigíem cap a Barcelona en autobús. Jo i una altra persona del bus mos havíem endut uns clavells en senyal de Pau, que vam repartir entre els companys i companyes que ens acompanyaven en lo viatge. Estàvem frisosos d’arribar. Tornarien a suspendre la declaració? La declararien? Entraria l’exèrcit a detindre al nostre govern legítim? Disposats a tot, mos vam dirigir cap al punt de trobada de les Terres de l’Ebre: en la cruïlla entre Pujades i Picasso. No mos ho havia dit ningú però la idea era clara. Havíem d’envoltar el Parlament per a que no puguessen entrar les forces d’ocupació. I estàvem disposades a tot, fins i tot a donar la vida per Catalunya. La transcendència del moment era enorme, però l’esperança de que es proclamés la República Catalana mos empenyia a continuar endavant. Tan prompte vam baixar del bus, ja vam vore que no estaríem sols. Una multitud envaïa los carrers de Barcelona pels voltants de l’estació de França, on mos va deixar el bus. Amb el pom de clavells en alt per a fer de guia, vam fer camí fins al punt de trobada. Allí mos vam trobar amb altres ebrencs que havien vingut en altres mitjans de transport. Unes pantalles gegants i altaveus, preparats per retransmetre lo que passava a dintre el Parlament. -Falta gent més amunt! I la gent anava a posar lo seu cos al lloc indicat per no permetre entrar les forces d’ocupació. Càmeres de televisió i fotògrafs de tot el món, retransmeten un altre moment històric dels molts que hem viscut darrerament. Tot lo món mirant-mos i natros fent història en majúscules. Les pantalles s’engeguen. La multitud dirigeix la mirada cap les figures que comencen a aparèixer esperançada... és possible que estigue passant? Estic ara i aquí en este precís moment on finalment mos declararem un país lliure després de segles i segles d’opressió? Jo agafo fort el pom de clavells, al voltant nervis i ulls humits. Una dona al meu costat, junta les mans com si pregués. La gent emmudeix quan parla la Presidenta Carme Forcadell. Les paraules que pronuncia són com oli en un llum per a la República Catalana, que il·lumina los nostres cors i ens assenyala el camí. Finalment les votacions a viva veu. A cada sí, la gent victoreja i quan finalment es proclama la República Catalana a les 15:27 hores dels dia 27 d’octubre de 2017, la gent embogeix. Miro al cel i crido: Per vatros! Per tots los que vau lluitar tant i que ara ja no hi sou! Abaixo la mirada. Al meu voltant hòmens fets i drets, no poden para de plorar de l’emoció. Les abraçades són llargues i fortes. Jo també ho faig. Plorem, plorem tots i totes. La República Catalana és una realitat. Passen les hores i continuem envoltant el Parlament. Vindran, com van vindre l’1 d’octubre? Mos emprendran a garrotades com allavons? La gent fa acampada pels voltants, però ningú es mou d’allí. Al cap d’un temps, mos arriba la informació que els nostres representants ja han sortit del Parlament, i mos informen que anirem a celebrar-ho a la Plaça Sant Jaume. Tothom agafa les motxilles i les estelades i en processó cap a la Plaça travessant part del barri Gòtic de la Capital del país. Un riu de gent del qual no es veu ni l’acabem ni el final, amb càntics de llibertat i músiques de festa es dirigeix cap a la plaça. Tothom fa fotos, volem immortalitzar el moment. Crits de Visca la República! Visca Catalunya Lliure! Ressonen pels carrers plens de gent fins a vessar. No podem arribar a la Plaça, molt abans d’arribar-hi la comitiva multitudinària va disminuint a poc a poc la marxa fins que finalment s’atura. Estem allí una estona, esperant, res allí mos quedem. Al cap d’un temps, decidim anar sortint per un carrer lateral per anar a buscar el bus que ens recollirà a les 19 hores. Pels carrers anem cridant Visques i Som de Les Terres de l’Ebre! La gent mos torna la proclama amb un somriure. Estem contents. Mai mos pensàvem que hauríem viscut una jornada com aquella. Al pujar al bus, encara tenim ganes de gresca, però el cansament i les emocions viscudes mos comencen a passar factura. Ara tornem a casa. Continuarem la lluita demà...PERÒ AVUI HA COMENÇAT A FER CAMÍ LA REPÚBLICA CATALANA! La pròxima cita, les eleccions il·legals que M. Rajoy ha hagut d’avançar a corre-cuita sense ganes, i que són un referèndum encobert. Per continuar bastint la República lo dia 21 de desembre, hem d’anar tots a votar pels 3 partits sobiranistes que es presenten, i contra el 155, que vol depurar els mestres, aniquilar la nostra cultura i arrabassar los nostres drets fonamentals. Per a tots/tes aquells que dubten, que tinguen en compte que: LO QUE FA TEMOR ÉS QUEDAR-SE. Tranquils, tots units, GUANYAREM!
