HISTORIADOR I CRONISTA DE GANDESA
"El nivell que ha arribat actualment l’estat de la qüestió fa preveure que acabarà molt malament"
Davant tantes incerteses polítiques, tothom diu la seva i tothom parla del mateix; als bars, als carrers, a les llars, a la feina. Tot és molt canviant hora a hora. El que ara pot semblar una cosa, demà resulta ser una altra totalment contrària. Hi ha, però, quelcom que restarà inert pel tractament que se li ha donat des de Madrid, a un tema tan greu. “Hem de vèncer i hem d’humiliar”. Mai, han cregut, ni ara ni abans, que s’havia de dialogar. Mantenen la seva postura inflexible. Poden, això sí, advertir pels diferents portaveus que les equivocacions totes son dels catalans i mai són seves. Durant els darrers 12 anys mai s’ha admès el conflicte. No! Això de dialogar pertany als dèbils i com la raó la tinc jo i sóc el més fort, hem de vèncer i hem d’humiliar. Destruir allò que ha acordat, ha aprovat el poder legislatiu i ha referendat el poble es pot incomplir, maquinant, desobeint i imposant el que faci falta per tal que l’absoluta raó sempre és la meva. Equivocadament o no, parteixo de la base que els diputats sorgits de la voluntat democràtica d’un poble i les lleis per ells acordades mai es poden revocar pel poder legislatiu. I si aquest fet es va produir il·legalitzant l’Estatut pel TC, fou un atemptat contra la democràcia. Amb absoluta sinceritat creia que això, en una país democràtic, mai podria succeir! En cap moment s’ha volgut reconèixer el problema. I vet aquí que omplir la carretera des de la frontera francesa a Vinaròs, amb milions de manifestants a doble, triple o més fileres no significava res. La gent es queixava, però de què es queixen sense motius? El nivell que ha arribat actualment l’estat de la qüestió fa preveure que acabarà molt malament. Judicialitzar i ara reprimir i encara avui no admetre que existeix el problema, no ens pot portar a bon fi. Les postures s’han fet irreconciliables. Pensen haver guanyat perquè internacionalment no existirà reconeixement de la independència de Catalunya. I la tibantor ha arribat a tal extrem que la judicialització, les multes i, fins i tot, la presó, assentades sobre la base que la “llei és la llei” poden fer creure a Espanya que el xoc actual s’ha resolt. No! Aquest camí mai serà definitiu. Les empreses canviaran de seu, els turistes no vindran, la prima de risc es seguirà incrementant, el PIB baixarà i la resurrecció econòmica espanyola nascuda sobre la base de sous baixíssims i d’una seguretat social en fallida, se’n ressentirà, si el motor català es paralitza. Ho pagarem tots. No els catalans solament. Sobretot repercutirà sobre les regions més pobres d’Espanya que no disposen del nostre poder de creació de riquesa. El problema queda. La repressió pels canons i la força es podia resoldre en temps autocràtics. La repressió en democràcia, fins i tot, emprant parcialment els jutges i la llei, i també la força, és diferent. A ningú li agraden les bufetades però si arriben, que és el més fàcil que succeeixi dins uns dies, només hi haurà un culpable; aquell que vol vèncer i a la vegada pretén humiliar. Els greuges s’han multiplicat des del 2006 i hem arribat al moment de ser o no ser per ambdues parts. Molt greu, gravíssim!
