ESCRIPTORA
"Tot ha estat inútil, però ells van repetint, com allavons, que el referèndum no es celebrarà, i que Catalunya no s’independitzarà mai de l’estat espanyol"
No, no vaig a fer una ressenya cinematogràfica de l’estrena d’esta pel·lícula. He titulat així el meu article perquè en ell buscaré les similituds que hi ha entre el desastre i ridícul espanyol del 98, a finals del segle XIX, amb la pèrdua de les colònies de Cuba i Filipines i l’actual situació amb Catalunya. Fins als darrer dia, l’estat espanyol, prepotent i segur de sí mateix, negava qualsevol possibilitat de la pèrdua de les colònies, ridiculitzant als natius que gosaven enfrontar-se a la gran Espanya, per reivindicar, el què? La seua pròpia cultura i sobretot la seua pròpia riquesa, expropiada impunement per un estat, l’espanyol, que els tractava no ja com a ciutadans de segona, sinó com a esclaus, als servei d’una oligarquia que els xuclava fins a l’última gota de sang, i no dubtava d’utilitzar el flagell per a que es dobleguessen a la seua voluntat recaptatòria. Tant és així, que uns quants soldats, incomunicats i crèduls amb la propaganda espanyola de que mai succeiria, van estar resistint a les Filipines durant vora un any sencer, després de la pèrdua de la colònia. De res servia que els hi ensenyessin els periòdics que parlaven del fracàs i derrota espanyols, de res servia els parlaments dels colons... ells allí aguantant durant un any, perquè, com los hi havia repetit, la seua pàtria, fins a la sacietat, allò era impossible que passés mai. Així passa actualment amb la qüestió del referèndum de l’1 d’octubre i la posterior declaració d’independència de Catalunya. Les clavegueres de l’estat, han actuat, i res; la premsa espanyola bombardejant informació esbiaixada i falsa i minimitzant manifestacions massives ha actuat, i res; els serveis d’intel·ligència i de seguretat han ocultat informació als mossos posant en greu perill a la ciutadania, com s’ha vist en els darrers atemptats terroristes, i res; la senyora Santamaria intentant posar l’exèrcit als carrers de les nostres ciutats, i res. Tot ha estat inútil, però ells van repetint, com allavons, que el referèndum no es celebrarà, i que Catalunya no s’independitzarà mai de l’estat espanyol. Anem però al dia després del referèndum de l’1 d’octubre, quan el sí a la independència guanye i es declare la independència de Catalunya. I posem-mos en lo cas d’uns ministres, i una monarquia borbònica aïllats en palaus de gruixudes parets, incomunicats de la resta de la societat i aplaudint les seues pròpies ocurrències, sords als xiulets de desaprovació que els hi llança la gent des de Catalunya i negant-se a acceptar l’evidència d’un poble que ja té presa la decisió de ser lliure, per fi, de la tirania imposada des de fa segles per un estat que no ens estima i que sol vol tractar-mos com una colònia per a xuplar-mos fins a la última gota de sang de les nostres venes. Llavors potser tornarà a ressonar la famosa dita: LOS ÚLTIMS DE FILIPINES!
