HISTORIADOR
"El poder de l’Estat és enorme, sí. Però tothom coneix el fons del “victimisme” que se’ns acusa i un 80% de catalans desitgen canvis"
Quan comparem els grans poders de l’Estat Espanyol i els que disposa Catalunya, existeixen tantes diferències entre els uns i els altres que la proporció de la seva magnitud resulta totalment desequilibrada. L’Estat té la força del govern, dels pressupostos, de les ambaixades, de la justícia, de la superior demografia i territori, de l’exèrcit, d’una munió d’advocats de l’Estat, ...ho té tot. Catalunya té, en canvi, una única força que radica en la gent. La majoria dels seus habitants, descontents amb les polítiques emanades dels diferents governs estatals demanen uns canvis relacionals pel manteniment d’una concòrdia necessària. Un bon tant per cent sol·liciten un referèndum per existir desacord amb les polítiques que sorgeixen dels governs estatals referents a nosaltres. Uns es declaren independentistes, uns altres reformistes i uns pocs, que ja els està bé la situació actual, no volen canvis, ni consultes. No sabem, i l’Estat Espanyol no ho deixa esclarir, quina és la realitat percentual d’aquests tres blocs essencials de catalans, per conèixer el resultat demanat per les tres quartes parts de la població. La confusió es mantén viva, nodrida per l’Estat, afirmant que no és constitucional la celebració d’una consulta. Les forces d’una i altra part s’autoalimenten i confonen l’espectre –uns a favor i altres en contra- amb l’ànim de mantenir llurs postures inalterables. Uns fent prevaldre la força dels tribunals i els altres defensant-ne la celebració. Resulta ben paradoxal que siguin tants els catalans que reclamin uns canvis entre Espanya i Catalunya, i les respostes dels que tenen la força principal siguin la negació radical, o abstractes, burlesques o desconsiderades. Conseqüentment el poder s’imposa per sobre de la raó. Però les tensions, segueixen, i quan no es volen arreglar, s’incrementen fins l’extrem de la confrontació. En algun moment s’haurà d’arribar a la política de l’enteniment; no se’n val només ridiculitzar constantment les peticions dels catalans amb l’empara de la fortalesa d’un Estat. Encaminar les respostes del poder estatal a catalogar-les de “victimisme” ja queda badallat i rovellat per tantes reiteracions. Les inversions necessàries pel desenvolupament territorial no arriben, es prometen una i altra vegada reiteradament amb pluges de milions, i quan comencen, es paralitzen sense arribar mai a la fi. Davant la queixa, la resposta és el victimisme. El poder de l’Estat s’instrumentalitza des dels seus ministeris per aniquilar els conceptes de bones voluntats nascudes a la Constitució del 1978, amb afany de restablir les equanimitats perdudes. Les estructures de l’Estat dictatorials es van mantenir però amb l’afany d’un bon enteniment entre les parts i començar des de zero des d’aquell moment. Catalunya va jugar un paper molt decisiu en la seva redacció i aprovació. Paradoxal resulta el fet que aquells que rebutjaven la Constitució ara en són els grans defensors; els catalans, els seus avaladors principals, ara en són els grans perdedors quan s’utilitza la interpretació de la mateixa en profit dels immobilistes i els grans poders de l’Estat. La llengua catalana n’és un exemple clar. La Constitució ha de protegir totes les llengües i la nostra que és prioritària a les tres “autonomies” més dinàmiques econòmicament d’Espanya. Però tothom sap que la Carta Magna s’aplica a conveniència del poder segons les voluntats dels governs, i les interpretacions dels advocats de l’Estat i del TC. Als jutjats la llengua pròpia del País queda pràcticament anul·lada. Quan els jutges no la coneixen i no la volen aprendre, sense tenir en compte la “llei de normalització lingüística”, qui ha de canviar la parla no són ells sinó els advocats i els judicats. A les universitats, amb menys proporció però també succeeix el mateix. I a les escoles es pretén imposar l’aprenentatge de tres llengües quan a les escoles catalanes, gràcies a la llei emanada des dels principis de la democràcia i que ha donat extraordinaris resultats, es coneixen millor que al a resta de l’Estat, el castellà i la llengua estrangera complementària. El català, doncs, a Catalunya, la seva llengua mil·lenària pretenen reduir-la a la mínima expressió. I massa vegades ha estat prohibida per decret a les escoles, a la judicatura i a les institucions. Un altre exemple el tenim amb el dèficit fiscal. No existeix ni es desitja voler establir proporcionalitat amb el que s’aporta i el que es rep. I així, Catalunya, que segons reconeix l’Estat té un dèficit de més de 8 mil milions anuals, podria construir un gran hospital o alguna autopista cada dia amb els diners que se’n van i no tornen. I aquestes quantitats es dilueixen per construir autopistes duplicades o triplicades a la Comunitat de Madrid, sense cap necessitats, quan la nostra N-340 o l’N-II, entre moltes altres carreteres catalanes, des de desenes d’anys es mantenen a un sol carril, amb accidents i morts setmanals, després de continuades promeses incomplertes de campanyes rere campanyes. I en aquests moments els diners del nostre dèficit fiscal serviran per retornar les pèrdues corresponents a les constructores d’aquelles autopistes innecessàries. D’això, quan ho denunciem ens tornen acusar de “victimisme”. Mentre succeeixen aquests desproporcions, els nostres trens de rodalies arriben en retard a diari, es perden milers d’hores de treball dels seus usuaris, hem de pagar autopistes per poder arribar a hora als nostres destins, els accidents de trànsit es repeteixen amb morts innecessaris, per viatjar amb avió a algunes destinacions internacionals ho hem de fer via Madrid, quan disposem de més passatgers propis que aquell aeroport, o els nostres ports han de ser governats des de Madrid, i no disposen de les necessàries comunicacions per atendre el trànsit. El Corredor de Mediterrani ara passa per la capital d’Espanya, amb inversions multimilionàries, perjudicant el transport entre Andalusia, Múrcia, València i Catalunya amb Europa. El poder de l’Estat és enorme, sí. Però tothom coneix el fons del “victimisme” que se’ns acusa i un 80% de catalans desitgen canvis. Paradoxalment no dialoga ningú dels que ho haurien de fer i prefereixen ridiculitzar i riure-se’n. Sense rectificacions, això no pot acabar bé, en perjudici de tots!
