HISTORIADOR
"Però Espanya, sempre observant el que se li dóna a Catalunya, es rebel·la pensant que per ells no els quedarà res"
COM SEMPRE, quan Catalunya és el fons de la qüestió, existeixen dues formes de l’anàlisi del problema; el català i l’espanyol. Rajoy arriba a casa nostra i exposa grans inversions a realitzar. Immediatament la polèmica ja la tenim armada; el que pels espanyols és massa, pels catalans és discutible i insuficient. I el fons és que la foscor continua perquè el llamp de la voluntat d’entesa resta apagada des de fa anys o de sempre. La llum dóna claror però es mantén la foscor (voluntàriament o no) per manca de confluències, l’obscenitat al diàleg i les diferents vares de mesurar. LA GRAN BANCA i uns pocs empresaris catalans que viuen de les grans obres públiques, d’aquí i d’allà, formen un bloc dels que “ja els va bé” i no els cal massa canvis. I a la vegada, tenim el poble català usuari dels serveis de Rodalies, que paga peatges i impostos més alts, que viure aquí li resulta més car que a altres llocs d’Espanya i que, a la vegada, sofreix el mal funcionament dels serveis. SEMBLA, DONCS, que no hi ha remei perquè el problema vist des d’un o des l’altre lloc s’avalua tan distant que difereix totalment. I vet aquí que als pocs empresaris catalans que “ja els va bé”, s’atreveixen a reclamar que les inversions a realitzar a Catalunya s’han de complir sí o sí, si es volen obrir les portes de confiança mútua. Són tantes les promeses incomplertes que ja ni els seus mateixos addictes se les creuen. A LA RESTA D’ESPANYA no han caigut bé la pluja de milions que diuen ens han donat. Clamen contra el president Rajoy perquè no pot ser que tot se’n vagi a Catalunya en detriment dels seus territoris asturians, extremenys o andalusos. Dels pressupostos del 2017, en Rajoy ja ens diu que en té previstos 4.200 per els quatre anys propers. L’any passat se’n van aprovar més de 1.700 milions dels quals s’han invertit una mica més de la meitat i ara ens ve expressament a aportar “l’escandalosa” quantitat de 1.100. Paradoxalment, en relació a l’any passat, encara hi perdem en l’assignació que se’ns pressuposta. I a més, de les partides assenyalades, any rere any, mai s’acaben invertint al 100 %. Ningú se’l pot creure! I ÉS QUE EL PES de la realitat que hom palpa des de Catalunya és una altra. A mi em costa gairebé tres hores arribar via ferroviària de Móra la Nova a Barcelona. Surt normalment amb retard, i arriba a l’estació de Sants entre 15 i 20 minuts més tard de l’horari marcat als catàlegs. Com ja ho saps per endavant que el tren triga tant d’arribar com pels anys 1950, surts de Móra amb el tren anterior, o sigui una hora i mitja abans, que també arranca com pot i arriba amb retard. Però al metge, a la universitat o a la feina hi fas cap a l’hora prevista. O sigui que necessites gairebé tres hores per cobrir 160 quilòmetres i s’ha de sumar una i mitja més si no vols arribar fora temps. Rodem, encara avui, quan els AVE superen els 300 quilòmetres per hora, com a l’època del vapor! Per tant, si volem arribar a hora a Barcelona, hem de perdre una part del descans o del treball. SI VULL VIATJAR amb el meu cotxe ho puc fer de dues maneres. Anar a Hospitalet o a Tarragona, per carretera, per agafar l’autopista pagant els peatges corresponents o rodar per l’N-420 i agafar l’N-340. Per la primera em costa dues hores arribar a la Diagonal. Per la segona, gairebé quatre. La diferència és que m’he estalviat el peatge que representa més despesa que el carburant que consumeix el vehicle. En definitiva puc viatjar d’una forma o de l’altra però m’he de llevar dues hores abans del llit o he de pagar el peatge corresponent. RAJOY, COM VE A DIR-NOS que ens regalarà milions i milions, creu que ha xafat el diàleg amb els recursos d’inhabilitació, amb els diners tot s’arreglarà! Creu que la brama independentista apaivagarà prometent obres que mai s’acaben puntualment i altres que ni mai comencen. Però Espanya, sempre observant el que se li dóna a Catalunya, es rebel·la pensant que per ells no els quedarà res. Aquí ens ve a aportar solucions dient-nos que ens arribaran els diners a “xorro”, malgrat tenir un dèficit fiscal d’autèntic escàndol i, com a contraprestació, disposem de serveis tercermundistes. SEGONS CRITICA la consellera d’Infraestructures de València, Maria José Salvador, s’han invertit 13.500 milions al Corredor del Mediterrani. Però no entre Andalusia, València i la frontera francesa! Aquestes inversions s’han realitzat a les connexions radials de Madrid i no al llarg del Mediterrani. I l’exemple el tenim a la nostra província quan no es pot acabar de construir el tram que manca d’ample europeu –que permanentment es deixa per l’any proper- realitzable amb unes dotzenes de milions, a Madrid se’n gasten 13.500 afirmant que s’han invertit al corredor del Mediterrani. Quantes mentides i quantes incongruències! ALGÚ EN TINDRÀ LA CULPA de totes aquestes interpretacions tan divergents entre Catalunya i la resta dels espanyols! Uns s’ho creuen o els convé dir que és així i els altres patim realment les deficiències! Algú atia els ànims i les enveges als espanyols en fer-los creure per a Catalunya arriben una pluja de milions i, per contra, és inferior al pressupostat l’any anterior. Aquí mai s’arriba a invertir el pressupostat, que de l’any 1916 no sobrepassa el 60%. En canvi, a Madrid del 100% pressupostat se n’han invertit el 15% més, a Castilla-la Manxa se’n pressuposten 100 i se n’inverteixen 135. EL PROBLEMA INSOLUBLE és que sabem que Rajoy -i en el seu dia el PSOE- ens enganya, mentre a Espanya s’enfaden perquè aquí se’ns dóna massa! Impossible poder-nos entendre, catalans i espanyols! No es pot abusar amb tanta insistència, amb tant desvergonyiment i a més acusant-nos de victimisme.
