HISTORIADOR
"No ens volen deixar marxar perquè sense Catalunya quedarien reduïts a una potència de tercer o quart ordre"
Aquests dies, els periòdics, disposen de temes a dojo per omplir planes i planes, portades i contraportades. Fins i tot, en el tema esportiu, quan el Barça atrapa el Madrid i, el mateix dia, Lluís Enrique, adverteix que la propera temporada no seguirà. També el cas Palau, CDC (ara PDEcat), el judici a Mas, Ortega i Rigau, i, l’aforat Homs, o els judicis a la Gürtel i Urdangarín, l’Operació Catalunya i les imaginàries acusacions de policies, o quan C,s s’adona de l’engany del PP que s’han servit dels seus vots per tapar la corrupció estesa arreu on han manat. I enmig apareixen fiscals substituïts per ser diferents a la corda del PP i poder servir-se’n políticament per deslliurar-se de la corrupció o acusar independentistes per posar les urnes. I al mig d’aquestes notícies sempre apareix com a fons i conseqüència la Catalunya insatisfeta, reivindicativa i diferent. I, com a contraposició, la reacció espanyola, dura, sense fissures, on polítics, jutges, diaris i televisions, tots a una, no admeten, no escolten i mantenen que Catalunya és Espanya. Conseqüentment, no podem marxar d’aquesta estructura estatal comuna creada a la força a partir del 1714 i ni tan sols celebrar un referèndum, com tampoc canviar els estatus actuals en benefici de la concòrdia, prosperitat i el benestar de tots. La història ens explica que Espanya és un gegant, com un campanar de sòlides estructures i molt alt, i Catalunya, un campanar més baixet i potser amb els murs no tant amples. Vet aquí la gran diferència entre la sòlida Espanya, on tot juga al seu favor per disposar d’un gran territori, set vegades més d’habitants, i, sobretot, la força d’un Estat on son majoria a tots els estaments polítics i jurisdiccionals que poden decidir segons la seva voluntat. I una Catalunya, amb una força econòmica molt significativa sorgida de la productivitat de les seves gents, i una situació geogràfica i estratègica que la consolida dins el sud d’Europa, com una de les regions més competitives. La insatisfacció catalana queda sempre relegada des d’Espanya com un queixar-se sempre de qualsevol cosa, sense motiu. I la resposta és, “el mejor desprecio es no hacer aprecio”. I així les infraestructures, com el Corredor del Mediterrani no es construeix, les finances de la Generalitat s’escanyen tant com poden, la retribució autonòmica per habitant és la quarta part de Galícia posem per exemple, els diners aprovats als Pressupostos Generals de l’Estat s’inverteixen només el 40 o 50% quan a Madrid s’hi destinen més recursos dels pressupostats, es pretén limitar l’ús de la llengua pròpia, i se’ns retallen les competències aconseguides pel pacte constitucional del 1979 i acords democràtics posteriors. El seu menystenir Catalunya és reflexa amb, “ya podéis quejaros, que nosotros haremos lo que queramos”. Tenen tots els canals espanyols al seu favor. Espanya té consciència i creu, segons el que els venen, que les insatisfaccions catalanes son només un neguit d’uns quants extremistes, populistes i provocadors que com no tenen cap raó no tenen tampoc perquè escoltar-los. I vet aquí els silencis quan Rajoy gaudia de la majoria absoluta i Mas li lliurava reclamacions que entenia necessàries per mantenir uns equilibris entre espanyols i catalans. Ni els advertiments dels seus propis polítics, com el finançament demanat per Sánchez Camacho, feren moure ni un mil·límetre l’actitud de negar per excloure. Altres van demanar canvis a la Constitució, conscients que Catalunya està maltractada. I tots demanaven diàleg per poder arreglat una situació, quan els catalans amenaçaven per separar-se d’Espanya. I es continuen fent crides al diàleg novament quan el xoc de trens resulta tan evident que les amenaces catalanes ja marxen cap la desconnexió manifestada pel Parlament. Quan s’han assolit per ambdues parts els extrems actuals, des del PP s’opta per fer prevaldre la seva prepotència des dels jutjats i la Constitució, i mai des del diàleg. I com el “procés de secessió” i els independentistes gràcies a la seva majoria parlamentària no donen el coll a tòrcer, es cerquen descrèdits als mandataris independentistes des de qualsevol rengló de la vida política passada i actual. El campanar és tan gros i tan poderós que sempre guanyarem, ells pensen. I, fins i tot, quan s’han descobert pastissos muntats per l’Estat totpoderós, com els tractes entre Fernández Díaz i Daniel de Alfonso, o Sánchez Camacho amb Método 3, o les imaginàries proves del dirigent de “la policia patriótica” de Eugenio del Pino o els diners a Suïssa de Xavier Trias. Les accions contra els independentistes les entenen i les practiquen com a “raons d’Estat”. Aquestes fets tenen la finalitat de guanyar legalment o il·legal al secessionisme català i no deixar-nos marxar d’aquesta Espanya que no vol comprendre, ens escanya, no dialoga, encausa els polítics per usar la democràcia, falsifica proves per desacreditar-los i emmerda tant com pot el panorama relacional entre Catalunya i Espanya. Quines raons existiran per mantenir la negació al diàleg i relacionar-nos com a iguals posant els drets de cadascú sobre la taula? No ens volen deixar marxar perquè sense Catalunya quedarien reduïts a una potència de tercer o quart ordre, quan actualment se’ls considera de segon. Però sobretot, perquè Catalunya, amb els seus diners i amb la seva elaboració pressupostària pròpia guanyaria llocs dins el món i s’incrementaria a nivells superiors d’estats com Dinamarca, Àustria o Holanda i doblaria el PIB d’Espanya. I finalment, sense els diners que els catalans aportem a la Hisenda Pública Espanyola, Europa sap i entén que mai Espanya podria pagar els actuals deutes contrets. Això explica el patriotisme excloent d’alguns mitjans de comunicació espanyols manifestant a primera pàgina que el premi Pritzker d’arquitectura l’ha obtingut Espanya mentre que la premsa internacional ho atribueix directament a un gabinet de professionals catalans. Tanmateix succeeix amb celebritats de la medicina, dels esports o de la investigació però no així quan alguna taca ens afecta i sí se’ns tracta a les portades de “catalanes”. Amb aquests argumentaris els campanars perden força i els campanarets es van consolidant.
