HISTORIADOR
"Tampoc no fa massa anys no podien votar les dones i Catalunya va introduir el seu vot"
Catalunya, des de segles, ha estat un País inquiet políticament, on els ciutadans han tingut opinió pròpia i, a la vegada, ben plural amb posicionaments diferenciats entre els estaments socials. Únicament les dictadures han pogut coartar, amb el poder de la força i la persecució, i només en part, l’expressió múltiple de les gents. Sempre han existit variades maneres de pensar que s’han contraposat i s’han debatut en defensa dels interessos de cadascú. I no en va, Catalunya, com a motor preeminent del Regne d’Aragó, va introduir la democràcia ja a partir del segle XIII, quan el Rei es va veure obligat al debat de les idees i els interessos de cada braç havent d’escoltar les opinions de la ciutadania, de les viles, dels nobles i de l’església. I conseqüentment va haver d’aplicar les lleis emanades del Parlament per aconseguir els recursos econòmics necessaris bé per les campanyes militars i per el manteniment de la cort, basades en el diàleg, l’enteniment, les cessions i la comprensió. Quan es produeix la unitat territorial de les Espanyes, a partir de la caiguda de Barcelona, de l’onze de setembre del 1714, s’anul·len les possibilitats democràtiques catalanes que s’havien aplicat fins aquell moment. Anteriorment, amb la boda dels dits Reis Catòlics, existeix la unió reial de les Espanyes però es manté la confederació dels reialmes de Ferran i els d’Isabel, amb poder propis i independents de llurs Parlaments. Malgrat tot els Reis de Castella representaven la llei i l’aplicaven segons el seu gust i criteri, mentre que els Reis de Catalunya i Aragó, havien d’intercedir davant els tres braços parlamentaris i presidir les Corts per debatre lleis, aplicant les voluntats majoritàries i aprovar pressupostos. Aquesta ha estat una realitat política, inclús ja unida al conjunt dels territoris peninsulars, en el sí dels catalans. I vet aquí que totes les transformacions polítiques espanyoles s’han cuinat, s’han discutit i, en definitiva, han sorgit de Catalunya, gràcies als debats interiors. La darrera i que encara avui vivim es va produir amb la manifestació del 8 de febrer del 1976, de “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”. I després de reflexions i debats va nàixer la Constitució del 1979. I encara avui impera aquesta Constitució que des del primer moment, han anat limitant i adaptant l’esperit inicial amb LOAPES i visions reductores fugin del sentit de confluències, enteniments i equables que fou pensada i redactada. I així hem ascendit on som en aquest moment, Catalunya i Espanya. Amb els canvis aprovats i ratificats el 2005 per Parlament de Catalunya, amb els recursos del TC, les demandes de diàleg i la sordesa continuada de Rajoy, hem arribat al xoc de trens actual. I el pitjor del cas és que ningú “dona el coll a tòrcer”! Sabem que l’opinió general d’Espanya és contrària a l’independentisme. Quan ha manat el PSOE, i ens ha ofert diàleg i retrobaments, el PP, per qüestions electorals ha traspassat a l’opinió pública que Catalunya desitjava uns privilegis inacceptables, vénen cínicament el concepte de la destrucció de “la igualdad de los españoles”. I el PSOE, quan Aznar, va pactar al “Magèstic”, també els socialistes per raons electorals el van acusar idènticament. Uns i altres sempre s’han servit de Catalunya per millorar els resultats electorals. I d’aquí parteix la gran incomprensió davant la llengua i la negativitat de la realitat social i econòmica de Catalunya. I els catalans, unionistes i independentistes, tots, patim aquesta incomprensió espanyola amb la pèrdua de potencialitats de l’economia i millora de vida en tots els espais de la societat. Sense recursos, sense infraestructures, sense autonomia portuària i aèria, limitant les possibilitats dels emprenedors, tots els habitants de Catalunya en paguem una fortíssima contribució. Però també entre els partidaris catalans de mantenir la unió amb Espanya, existeixen veritables discrepàncies de fons. Mentre uns segueixen les polítiques d’en Rajoy, d’aplicació de la llei segons criteri arbitrari i la desautorització continuada, altres demanen el debat de les idees i poder convèncer dels avantatges de la unitat d’Espanya. La majoria han tirat pel camí fàcil que Josep Piqué, ex-ministre i ex-dirigent del PP, critica i discrepa, quan manifesta en un article a El Mundo del 27-XII, advertint que: “...han basat el seu discurs en la ridiculització i en la desqualificació des arguments independentistes, calcant el que ha fet l’unionisme polític (Ciutadans i PP) i el govern espanyol, és a dir la negació, el no reconeixement de la força social de l’independentisme...” Creu que no n’hi prou de fer complir la llei i li sembla poc discutible que des del govern d’Espanya, i des del partit que el sosté, no hi hagi hagut prou política. I complementava amb unes manifestacions, que “...davant del desafiament independentista, no es pot limitar únicament a la via jurídica. És necessària però no suficient. S’ha de convèncer...” I apunta alguns exemples, com canviar el finançament de les comunitat autònomes, la necessitat del Corredor del Mediterrani o l’alta velocitat ferroviària entre València i Barcelona. Piqué diu que s’ha de crear opinió contra l’independentisme des de l’àmbit acadèmic, mitjançant la publicació d’estudis d’economia, infraestructures, industria i organització de fòrums de debat. Veus de seny, dins la dreta i l’esquerra autòctona catalana, discrepen i entenen que el camí emprés per Rajoy no és el correcte. Sense diàleg, amb la continuada negativitat, amb la voluntat de ridiculitzar l’independentisme sense argumentaris, la lluita entre uns i altres continuarà perjudicant-nos a tots. Recentment he llegit articles d’aquest Diari, d’Aragonès i d’Huguet, un amb més arguments que l’altre, sobre el referèndum d’autodeterminació demanat per un ciutadà de Baviera i que la Constitució alemanya no ha admès a tràmit. Si un servidor demano individualment la independència de Catalunya, un jutge em farà cas? Sense discussió s’anul·larà “de facto”. Però quan hi ha una majoria política al Parlament i emparada per milions de ciutadans i amb drets històrics anul·lats per la repressió, no és el mateix. Atenció!, tampoc no fa massa anys no podien votar les dones i Catalunya va introduir el seu vot. I tampoc els negres d’Estats Units podien asseure’s als autocars del transport urbà als seients del davant. Les coses canvien i el debat de les idees les fan canviar. Les lleis les fem els homes –i alguns les imposen- però la justícia està per sobre de la llei. Molta atenció que per ara sobren moltes amenaces i manquen els debats, com afirma en Piqué, en benefici de TOTS els catalans.
