HISTORIADOR
"Els rics volen mantenir el seu “status” i els refugiats cerquen l’esperança fugint de la guerra i de la incomprensió"
Al món hi ha una veritat irrefutable. Les persones naixem i morim. Necessitem l’assistència quan arribem al món i, si perdem les condicions físiques o intel·lectuals, també abans de defallir. Aquesta realitat hauria de fer-nos veure que per molt poder assolit, pel fet de ser humans, la vida i la mort no es pot comprar ni es pot vendre. Per raons de naixement, les persones tenim marcat un futur millor o pitjor, segons on vivim, de quina família venim i quina és la societat que ens envolta. Però vam nàixer nuets i el nostre cos, en un moment més proper o més llunyà, deixarà d’existir. Aquest fet caracteritza tots els humans i si fóssim conscients ens adonaríem que l’ambició del poder, de la riquesa, de la glòria, de les vanitats i les grans comoditats, no ho és tot a la vida. A la fi hi ha qui pot ser poderós econòmicament i, en canvi, ser un “no res”. Paradoxalment, un pobre de recursos econòmics, pot ser riquíssim d’esperit, i estimar i ser estimat. Vet aquí els contrastos entre els personatges que apareixen retratats a bufets d’advocats com el “Panamà papers”, per amagar i esquivar impostos, i els refugiats instal·lats a “camps de concentració” que fugint de la por, del terror i de la immundícia se’ls paralitza insensatament a un racó de món, amb un tracte de vertaders pàries. Els rics volen mantenir el seu “status” i els refugiats cerquen l’esperança fugint de la guerra i de la incomprensió. Els caps de govern d’Europa, tanquen fronteres, neguen l’entrada als angoixats i paguen per concentrar-los on pateixen la injustícia del domini d’un país estranger que els rebutja i els tracta com a sers inferiors. Uns governs que venen armes als contendents dels països on fugen i s’aprofita del petroli i dels seus recursos naturals. A Europa, al fons, existeix una part de la societat, la més baixa i la que pot gaudir de menys avantatges de la col·lectivitat desenvolupada, que aplaudeix aquesta política. Protesten perquè els emigrants poden robar-los la seva feina i poden limitar les possibilitats dels serveis socials que gaudeixen. Saben que molts d’aquells que ara se’ls limita l’entrada als nostres respectius països, disposen d’una preparació tècnica que pot fer tremolar el lloc de treball que avui disposen. Aquest sector és el més rebec i intransigent, però, a la vegada, és el que alguns polítics populistes se n’aprofiten prometent-los que ells ho arreglaran. D’aquí naixen una part de les grans convulsions socials que advertim en aquesta Europa que es rebel·la contra els poders instaurats, juntament amb les desigualtats progressives i el debilitament de les classes mitjanes. Advertim la progressió constant de l’extrema dreta i esquerra, ambdós populistes, que arreu del continent prometen el manteniment d’aquelles consecucions aconseguides i que no volen repartir ni perdre per ells i els seus fills. Convulsions accentuades també perquè els rics cada cop ho son més i, paral·lelament, s’incrementen els pobres i els contrastos socials. A Europa i al món, en general, els molt rics poden incrementar llurs fortunes només eludint impostos, gràcies a pagar bufets especialitzats a paradisos fiscals. Ben al contrari, a la gent normal, a Espanya, les cotitzacions ja ens arriben descomptades per les retencions oportunes i per la compra dels béns de consum pagant l’IVA corresponent. Les desigualtats s’incrementen i s’han de combatre canviant el tractament i la vigilància fiscal. També amb la voluntat d’entendre que els diners incontrolats que fugen a paradisos i els impostos que es deixen de cotitzar a Hisenda desequilibren les balances fiscals. Perjudiquen sempre els més desvalguts en tant que s’han de retallar els pressupostos dels serveis de caràcter universal, com sanitat, serveis socials i ensenyament. I entrant directament a l’anàlisi del nostre país, si els canvis fiscals i les trampes s’haguessin realitzat i volgut evitar, els dèficits s’haurien homologat a les recomanacions d’Europa. I, encara més, evitant les fugides de capitals i regulant l’amnistia fiscal enlloc de combatre-la directament. De pagar un 45% d’impostos, les fortunes que s’hi van acollir, passaren a un 10% en perjudici de la hisenda espanyola i la de tots els contribuents, sense conèixer, encara avui, la famosa llista dels defraudadors que sabem foren una mínima part dels totals dels diners evadits. No seran molts noms els coincidents entre els que apareixeran als papers de Panamà i els que els tenien –o els tenen- amagats a Suïssa? Montoro, ministre en funcions, ha promès escatir-ho, malgrat que, vist el procedir anterior i el cinisme espargit al respecte, jo no m’ho crec. Patim un fort atur, una corrupció institucionalitzada, el pagament de pensions s’incrementa, al contrari de les cotitzacions de la seguretat social que arruïnen el sistema i els tècnics adverteixen que el sistema, a no tardar molt, farà fallida. Les diferències s’accentuen entre pobres i rics mentre s’abaixen impostos per raons electorals i sense les entrades de recursos necessaris, l’economia de l’Estat és debilita constantment. Les inversions en infraestructures s’apliquen sense criteris de rendibilitat mentre es segueixen construint línees d’AVE innecessàries i segons l’exconseller, Mas-Culell, no es comptabilitzen als pressupostos generals de l’Estrat. Diu que s’incorporen als d’ADIF i, per tant, consten com a deutes estructurats; una forma més d’eludir la veritat pressupostària davant Europa i dels votants espanyols. Esperem que els nostres polítics entenguin que han de solucionar el més aviat millor els constants despropòsits que patim en aquest país. Urgeix constituir un nou govern per arreglar els comptes de l’Estat i la tranquil·litzar les mogudes aigües i els ànims de les persones. Entre altres problemes, el gran contrast existent i creixent entre els més necessitats i els molt rics s’han d’equilibrar i regular des de les institucions oportunes, d’una vegada per totes. Els humans naixem i morim i per un futur millor, plegats, hem de treballar i mereixem aconseguir-ho. Els polítics que tenen la clau de la solució, ho poden aconseguir sense pensar primordialment en la cadira que ocupen.
