OPINIÓ


Anton Monner

HISTORIADOR

"Aviat sabrem si les paraules de diàleg i enteniment comencen a funcionar"

Madrid i Barcelona: dos discursos diferents


Quan arriba el rei a Catalunya, al lliurament dels premis a la patronal catalana, al seu discurs, exposa: “Avui és un dia rellevant per Espanya”. I continua i s’expressa que ha d’existir sempre el diàleg sense sortir de la llei, amb respecte i igualtat. Però com el PP mana i ell, com a rei constitucional, només li resta l’obligació d'exposar-lo amb la rialla a la boca, pausat i ben expressat, el llegeix sense esmentar les necessitats de Catalunya, ni les negligències, ni les prohibicions i ni els entorpiments financers econòmics que patim.

Entre Catalunya i Espanya, sembla, segons aquest discurs, tot funciona suau com la seda, i només s’escolta, això sí, alguna velada amenaça d’advertiment perquè els tribunals en cas de no agradar el que fan al nostre Parlament i els nostres polítics, ja dictaminaran. Ni una sola paraula dels problemes existents, entre l’Estat i Catalunya. La vicepresidenta, Soraya de Santamaria, màxima representant del govern, escoltant el parlament, riu sota barba amb la seva habitual expressió sorneguera i aplaudeix. Ella, com a representant del govern, no li cal dir res. El rei, cap d’Estat, ho ha dit tot, sense necessitat de donar resposta a l’actual realitat de trencament. Novament apareixen davant els catalans expressant el que creuen interiorment que “el mejor desprecio es no hacer aprecio”. Aquesta és la seva política que fins ara els ha funcionat a la perfecció ja que els catalans sempre reclamen i, per molt que parlin i es manifestin, ells disposen de les eines per tallar de sota rel allò que demanen.

Hi ha altres parlaments, a l’acte al·ludit. El de Joaquim Gay de Montellà si que esmenta el problema i diu que s’ha d’escatir, afirmant que “la distància cada cop és més gran” i insta a resoldre’l amb diàleg, negociació i pacte. I el següent, el de Joan Rosell, proposa “acceptar, comprendre i respectar diferències amb l’objectiu de trobar solucions”. Gay i Rosell, dos representants dels empresaris catalans i espanyols, respectivament, tots dos catalans, estan preocupats ja que viuen entre nosaltres la realitat del problema existent. Cada dia s’engrandeixen els problemes i, conseqüentment, s’adonen que rompre més plats, deixar passar el temps i restar immòbils, significa distanciar més les posicions i enredar més la troca del que està. I aquests dos representants empresarials no són independentistes sinó ben al contrari, però perceben i pateixen la concreció diària del trencament. N’estan assabentats a la perfecció de les promeses no complides, coneixent les inversions que es fan a Catalunya i les que s’haurien de fer i no es realitzen, s’adonen comparativament que els primers negocis potenciadors de l’economia espanyola funcionarien millor disposant de les infraestructures necessàries que no arriben mai o es retarden i alenteixen expressament. Saben que els ports catalans, sobretot els més importants com són Barcelona i Tarragona, necessiten autonomia plena, com també els aeroports com succeeix arreu del món excepte a Espanya. No entenen que els empresaris catalans siguin fiscalitzats quan van pel món a vendre productes i intercanviar negocis. No comprenen com es necessita vigilar, fiscalitzar i reduir les iniciatives catalanes des del govern quan a altres regions espanyoles les realitzen sense cap control.

La pregunta que els queda, però malauradament no l’expressen mai en públic, és que “els catalans creixerien massa exponencialment, les diferències s’accentuarien i resultarien tan desproporcionades territorialment que convé controlar el seu creixement”. I aquesta política de paràlisi perjudica a tots els habitants d’aquest país, siguin o no independentistes. I també a tots els espanyols perquè l’alentiment dificulta la creació de riquesa, l’enfortiment de l’economia, la lluita contra l’atur i percebre més impostos per repartir-los per tot l’Estat. És, en definitiva, el peix que es mossega la cua! Novament la història es repeteix quan depenem d’Espanya i “caps cots” hem de claudicar sempre als desitjos dels seus dirigents.

I vet aquí les paraules del discurs del president Puigdemont que ha dit clar i ras que l’Estat ha negligit dels seus deures envers Catalunya. Que no ha volgut resoldre les millores de les infraestructures que, a diari, hem de patir la gent i encareixen els costos a les industries, que fiscalitza constantment les relacions internacionals de caràcter comercial i d’empresaris quan cerquen noves inversions, i que es judicialitzen les iniciatives polítiques sorgides de la veu del poble. També va recordar que el 16% de la població genera el 20% del PIB espanyol, i les exportacions tecnològiques signifiquen el 29%, sense haver disposat de les eines i mitjans suficients pel correcte desenvolupament. La catalana, ha dit, no és una societat ni resignada ni conformista i desitja progressar. Són dos discursos ben diferents. I gairebé a la vegada, escoltem el portaveu del govern, Méndez de Vigo que parla novament de diàleg, suavitzar les relacions, canviar persones i cercar fórmules d’enteniment. Ho he escoltat molts cops, aquest dies, des del canvi de govern. Però per altre costat les polítiques de les imposicions continuen i ningú les entén. Ens queda la pregunta, que sempre repetim, coneixent a en Rajoy, que és: serà el president del govern capaç de canviar la seva manera de ser que ha mantingut inamovible durant els darrers cinc anys de l’anterior govern?

Aparentment –serà Rajoy o les pressions de C's?- alguna cosa es mou vers Catalunya. Tota la cúpula de l’Operació Catalunya ha estat rellevada pel nou ministre, Juan Ignacio Zoido, en substituir Fernández Díaz, de nefasta memòria per les converses al seu despatx amb els destituït director de l’Oficina Antifrau de Catalunya, malgrat que des del govern inexplicablement se’ls ha exonerat a tots ells, sense cap mena de repercussió. Només resta escatir les responsabilitats que puguin emanar de la comissió d’investigació al Congrés de l’exministre promoguda per tota l’oposició estatal.

L’altre signe de “bona voluntat” és el canvi de la delegada del govern Llanos de Luna, personatge poc afortunat amb els ajuntament catalans. Enric Millo, perfecte coneixedor de la política catalana, potser suavitzarà les relacions. Deixem, doncs, un interrogant a l’aire i aviat sabrem si les paraules de diàleg i enteniment comencen a funcionar. Espanya ho necessita i Catalunya també.


Comentaris | Google+ | Whatsapp | Facebook | Twitter


EN PORTADA


PUBLICITAT

AL MINUT
PUBLICITAT

© Doble Columna S.L. | 977 58 80 32 | Av. Remolins, 24 | 43500 TORTOSA
Uncopdull.com utilitza "cookies" per millorar l'experiència de navegació. Si segueixes navegant entendrem que ho acceptes. OK | Més informació