HISTORIADOR
"Parlar de Catalunya com a Nació, l’ha condemnat per sempre més a l’ostracisme i a la desaparició del mapa polític espanyol"
Els territoris que integren l’Estat Espanyol són molt divergents i les evidents diferències provoquen que resulti ben difícil l’enteniment entre ells. En temps dictatorials no han existit problemes perquè tots han hagut de passar pel mateix forat que era la voluntat del dictador de torn. En els curts períodes de democràcia els respectius governs han hagut d’establir unes regles de joc d’equilibris entre ells però sempre comptant que les majories demogràfiques han prevalgut per sobre d’altres condicionants. Vet aquí, doncs, que Catalunya com a nació sempre ha perdut totes les batalles; els que no volen que sigui així, ni reconèixer les evidències lingüístiques, culturals i històriques, sempre han guanyat perquè la seva demografia és superior i sempre han tingut avantatge pels vots en uns moments i per la força en altres. Pedro Sánchez pretenia canviar els rumbs quan creia que el comitè federal, creat a corre-cuita per esbandir-lo del panorama polític, no marxava pel bon camí per restituir la força política que el PSOE havia representat sempre a Espanya. El PSOE, com la majoria de la socialdemocràcia europea, ha girat a la dreta quan les desigualtats socials s’incrementen i els grups de pressió disposen de més ressorts per fer caminar els països pels senders que ells desitgen. Tothom s’ha dretanitzat. La gent vol viure tranquil·la i prefereix la comoditat als canvis que sempre poden portar incerteses i possibles pèrdues socials ja aconseguides. Però el PSOE disposa per la seva esquerra el grup compacte de Podemos que en temps anteriors mai van saber aglutinar majoritàriament ni amb el PSUC ni amb els seus homòlegs de diferents sigles que representaven les forces més radicals. Avui els descontents d’un PSOE que mira de cara la dreta i un Podemos que ha sabut moure la gent descontenta sobretot atraient-la al carrer, li ha guanyat la partida. Els socialistes ho tenen negre davant la clara divisió dels vots de l’esquerra; han deixat de ser la referència que ara, aparentment, representen els inconformistes que balmen contra les injustícies, les portes giratòries, la corrupció i les desigualtats. Pedro Sánchez ha cregut per refer-se que el seu partit ha de girar a l’esquerra. I sembla veritat que la majoria de la militància de base així ho creu. No s’equivoca des d’aquesta perspectiva. Però el PSOE d’avui està assegut sobre l’establishment dels seus dirigents (que algú els ha batejat com a barons) que no deixaran canviar res. L’autoritat moral d’un Felipe González que fou el tot del PSOE i avui resta acomodat pel nom que no vol perdre i les cadires que ocupa a consells d’administració amb substancioses pagues, li ho impedeixen. No solament ell; també altres dirigents no actius en l’acció directa, però sí amb la seva solvència que en altres moments ocuparen quan el PSOE “tallava el bacallà” de la política espanyola. Pedro Sánchez ho té molt difícil; va perdre la seva primacia i difícilment la podrà recuperar ni que la militància la tingui al seu costat. Únicament alguns diputats –molt pocs- no han traït la seva idea esquerrana però han perdut la batalla i la guerra final serà molt difícil guanyar-la. Els diputats del PSC són el grup més compacte del no a la dretanització. Saben que es van equivocar quan el PSOE els va obligar a abandonar la seva idea del referèndum a Catalunya que van defensar anteriorment a les Corts Espanyoles, juntament amb CiU, ERC i les forces catalanes a la seva esquerra. A Catalunya, de ser la primera força sempre a les eleccions generals, han quedat reduïdes molt al darrera, gairebé a la marginalitat. I veuen que Podem i els Comuns els han pres el seu espai. Novament Catalunya és diferent i el PSC és diferent al PSOE. Es necessiten els uns als altres per mantenir nostàlgicament la força que representaren però Podemos se’ls ha berenat. PSOE i PSC estan descol·locats. El mateix Xavier Sabaté, des de Tarragona, se n’adona i pretén abocar-se de cara l’esquerra, malgrat les gran dificultats que travessa. I enmig del joc d’escats que Pedro Sánchez pretén rehabilitar-se i, a la vegada, refer el partit que representa, s’interposa clarament Catalunya. Té més enemics, a més que alguns presidents de comunitats autònomes que perceben diners de les comunitats riques, i, malgrat la crisi, ja els va bé com funciona la situació actual i no volen canviar els estatus. Sí que reconeixen que la dreta avança, i cada dia més, malgrat igualar-se en els posicionaments. Però la gent que res tenia, disposa de subsidis, té casa pròpia, pot sobreviure amb treballs poc retribuïts però que complementen la lleu comoditat de la seva família i malgrat els gran latifundis, avui obsolets, retractors de la gran riquesa que podrien crear i repartir entre la gent treballadora, tothom viu relativament emparat. Saben o creuen, doncs, els seus barons, que si les comunitats que generen més diners en reben més en una futura distribució, ells, a bon segur, en rebran menys. I aquest factor juntament amb la catalanofòbia estesa, perfectament difosa des del PP al PSOE, entre la gent espanyola, mai podran entendre’s les paraules d’un Sánchez desesperat quan manifesta que Espanya és una nació de nacions. Una greu equivocació que per conjuminar amb el PSC, l’enfronta directament amb la resta dels territoris. I Espanya sempre, per vots, per poder i per exèrcit prefereix el discurs enganyós de la igualtat entre tots els espanyols, a l’afirmació d’un Sánchez que només la seva precipitació li ha fet dir el que mai havia d’haver pronunciat. Parlar de César Alierta, d'El País o de l’Ibex, com a poders fàctics tampoc el beneficien. Però parlar de Catalunya com a Nació, l’ha condemnat per sempre més a l’ostracisme i a la desaparició del mapa polític espanyol. Catalunya necessita l’esquerra –tota l’esquerra- per escometre el seu camí de la independència. I l’assolirà perquè la dreta retrògrada d’en Rajoy ajuda ben considerablement amb la negativitat i la judicialització. Però, Sánchez ha quedat defenestrat perquè Espanya no vol escoltar allò que ha pronunciat.
