ESCRIPTOR
"És la iniciativa de dos governs instituïts després d’unes eleccions democràtiques i de negociacions polítiques difícils, dificilíssimes, plenes de pressions, de posicionaments inexpugnables"
AQUESTS DIES ha tingut lloc a València la torna de la visita que Ximo Puig, president de la Generalitat Valenciana, va fer a Carles Puigdemont, president de la Generalitat de Catalunya, fa un temps. Sí, es tracta del restabliment de relacions institucionals al més alt nivell entre les institucions autonòmiques del País Valencià i Catalunya. I per l’acompanyament del president Puigdemont, amb parlamentaris de tots els grups polítics, empresaris, etc... tots posats en un Euromed camí de València, pot entendre’s que no es tracta d’un restabliment formal i au, sinó d’una veritable aposta estratègica d’ambdues administracions. Després hi pot haver les limitacions pròpies de les institucions autonòmiques a l’hora de portar a la pràctica els projectes que tenen en ment, perquè la intervenció de l’Estat espanyol és com un mur de formigó que encotilla el que les autonomies poden fer o deixar de fer, sobretot si es tracta de Catalunya, i no diguem si a més hi ha el País Valencià de bracet. Perquè ja sabem amb quina finalitat va escriure’s el precepte constitucional aquell segons el qual està prohibida la federació de comunitats autònomes. Cosa que no afecta Euskadi i Navarra, per a qui la Constitució reconeix aquesta mateixa possibilitat. Laberint hispànic. PERÒ LA INICIATIVA hi és. És la iniciativa de dos governs instituïts després d’unes eleccions democràtiques i de negociacions polítiques difícils, dificilíssimes, plenes de pressions, de posicionaments inexpugnables, de portar les coses fins a l’extrem. Són el producte d’unes negociacions entre actors polítics diversos, d’equilibris precaris, fets dia a dia, assumpte a assumpte. A Catalunya, el govern de Puigdemont s’havia de sotmetre a una moció de confiança i després aprovar uns pressupostos, sortir d’una pròrroga que tenalla l’acció de govern mentre la cursa independentista fa camí a marxes forçades. Al País Valencià, les tensions prèvies a la formació del govern de PSPV i Compromís, amb el suport extern de Podemos, va fer pensar ja fa més d’un any que no s’aclaririen, però el pas del temps pareix corroborar el contrari. El govern valencià partia d’una situació desastrosa i és possible que alguns aspectes dels assumptes que entren dins de les seues competències tarden molt de temps a sortir del fang, però al cap de més d’un any de gestió la situació valenciana tendeix cap a una normalització marcada pels escàndols que sacsegen els antics dignataris del PP valencià. Com dèiem, la iniciativa hi és i corre a càrrec de configuracions polítiques compostes. Al País Valencià, Compromís acull Iniciativa pel País Valencià i el Bloc Nacionalista Valencià i manté relacions amb Podemos a nivell estatal. Fent de la necessitat virtut, Ximo Puig i el PSPV s’han obert a col·laborar amb altres forces per desallotjar el PP de les institucions valencianes. Una mesura higiènica per a la societat valenciana. A Catalunya, l’antic president, Artur Mas, va haver de plegar perquè la coalició parlamentària entre Junts pel Sí i la CUP donés vida al primer govern independentista a la Generalitat. Junts pel Sí és una coalició preelectoral entre l’antiga Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i independents vinguts del moviment que des del 2010, quan va produir-se la sentència del Tribunal Constitucional contra l’estatut d’autonomia del 2006, i defineix la dinàmica política del Principat. Els col·lectius que alimenten les CUP, Candidatures d’Unitat Popular, porten el pluralisme ideològic al nom. Una altra cosa és si des d’un altre punt de vista se’ls identifica com uns leninistes i prou. Recordem que per a Franco tots els republicans eren “rojos marxistas”. DONCS BÉ, hi ha dos governs legítims constituïts per l’acord de formacions polítiques diverses, que miren d’establir transversalitat, que prenen la iniciativa de desenvolupar accions polítiques coordinades en aquells temes que els afecten per igual. Mentrestant, a Espanya, després de dues convocatòries electorals, les forces polítiques sorgides una vegada i una altra de les eleccions encara no han trobat com posar-se d’acord. Tots els posicionaments ideològics són legítims, però pel que es veu la majoria social ha deixat de funcionar. Això, o bé que els dirigents dels partits polítics espanyols són uns inútils. És una hipòtesi arriscada, plantejada així pel broc gros, però al capdavall la història moderna de l’Estat espanyol aporta indicis convincents. Només cal fer l’exercici de recordar-los. I si no penseu un moment en els diferents governs espanyols democràtics des de la constitució de Cadis. En aquest sentit, han estat prou més útils les dictadures que les democràcies. Útils per assegurar la pervivència de la distribució del poder, vull dir. En això, les democràcies no se n’han sortit. I al sistema constitucional actual li passa el mateix que al de la Restauració de finals del XIX i començaments del XX: l’alternança ha deixat de funcionar i ara la incapacitat de teixir noves aliances que afronten políticament allò que els mitjans espanyols anomenen despectivament “el desafío catalán”, condueix de dret a unes terceres eleccions que tampoc no solucionaran res, perquè tothom està enrocat en les seues posicions. També Ciudadanos, aquell engendre lerrouxista que es desviu per pactar amb qui siga a fi d’albirar cadira per tastar. I la majoria política que no vol afrontar “el desafío”, no suma. DIU XIMO PUIG que passe el que passe al Principat, la relació bilateral continuarà perquè després de tot es tracta d’economies que es compenetren. “The economy, estupid” va ser l’eslògan no oficial amb què Bill Clinton va derrotar Georges Bush pare el 1992, i la patronal empresarial valenciana fa temps que n’està convençuda, entre altres coses, per obra i gràcia dels anteriors dignataris de la Generalitat Valenciana. Mentrestant, el ministre d’Exteriors espanyol, que és l’únic que bada boca sobre l’independentisme català, deixa anar que amb la situació de bloqueig espanyola potser el procés independentista se’ls escapa de les mans, que el govern espanyol ha perdut la iniciativa. Podria haver pensat en la metodologia fastigosa que aquest govern ha emprat per fer la guitza als dirigents independentistes. Però al capdavall, no és un senyal revelador que siga el ministre d’Exterior qui s’ocupe de parlar-ne? Per continuar amb la seua matraca, Isabel Bonig, cap de l’oposició del PP al govern de Ximo Puig, diu que aquest ha comès alta traïció per negociar amb els qui volen trencar la unitat d’Espanya. Bonig podria començar per abandonar el llenguatge falangista i aparcar el seu guerracivilisme. Però què es pot esperar d’algú com ella, que actua en l’escenari polític com un porc senglar, que es cruspeix tot el que troba de menjar i es rebolca on troba frescor? Deu ser molt dur fer oposició política amb un partit ple d’imputats. Ai no, investigats.
