LA DECISIÓ del nou president del Parlament, el republicà Roger Torrent, d’ajornar el ple d’investidura de Carles Puigdemont, ha acabat d’esberlar la unitat dels partits independentistes sobre l’estratègia a seguir per recuperar les institucions catalanes. Una unitat que s’havia refet després del 21-D, però que semblava trontollar, per exemple, cada vegada que el mateix Puigdemont i Oriol Junqueras, un des de Brussel·les i l’altre des de la presó d’Estremera, intercanviaven retrets sobre presidents presidiaris i presidents a distància. EL 30 DE GENER començava amb un suposat acord de Junts per Catalunya, ERC i la CUP per investir Puigdemont encara que fos per via telemàtica. Però poc després de les 10 del matí, per sorpresa, el substitut de Carme Forcadell anunciava que ajornava el ple d’investidura, i tant Junts per Catalunya com la CUP van córrer a criticar la decisió del republicà. Els postconvergents asseguraven, molestos, que Torrent no els havia informat prèviament de la decisió d’ajornar el ple. I, per la seua banda, els cupaires van arribar a ocupar els seus escons a l’hora que havia de començar la sessió. A més, també van acusar el president del Parlament d’haver obeït el Tribunal Constitucional (TC), tot ignorant la voluntat popular. A LES PORTES del Parlament, la concentració de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) va desembocar en una protesta, més o menys espontània, de centenars de persones que van decidir que no marxarien del Parc de la Ciutadella fins que Puigdemont fos investit. Els Mossos d’Esquadra van arribar a carregar contra els manifestants, i els serveis mèdics van haver d’atendre una dotzena de persones ferides. Ja al vespre, Puigdemont trencava el seu silenci afirmant que ell era l’únic candidat possible i fent una crida a recuperar la unitat. O Puigdemont o res. TENIA part de raó, quan va dir a ERC que no és realistacomplir l’article 155. Però això no vol dir necessàriament que siga més realista desobeir la legalitat espanyola si el que es vol és recuperar les institucions i l’autogovern. Ens trobem en una situació estranya, fins al punt que ERC fa ara el discurs que tradicionalment faria Convergència, i en què el PDeCAT opta per un to més abrandat, propi dels republicans més convençuts. El rapitenc Lluís Salvadó demanava en una entrevista a Canal 21 Ebre “més cap que passió, més cap que cor” en aquesta nova etapa del procés soberanista. Però ha quedat clar que els partidaris de Puigdemont aposten ara per l’èpica que va faltar el 27 d’octubre. La incertesa continua planant sobre Catalunya.
